­­Ruta Barroc i Setmana Santa

         Durant el temps del barroc, la ciutat de Tortosa, malgrat alguns moments de crisi (causada sobretot pels efectes de la Guerra dels Segadors (1640-1651) i la de Successió (1705-1714)), va viure una època de forta empenta artística  i monumental. Encara que durant la primera meitat del segle passat, una part molt significativa d’aquest llegat artístic (sobretot el de caràcter religiós) va patir importants pèrdues, avui podem gaudir d’un patrimoni artístic barroc local ben important, amb alguns exemples únics en el panorama de Catalunya.

1. Aquesta ruta s’inicia a la façana de la Catedral. Fou bastida entre la dècada dels trenta del segle XVII i mitjans del segle XVIII, amb llargues interrupcions causades per les guerres. Encara que el projecte inicial s’atribueix a Martí d’Abària, el llarg procés constructiu, de més de 120 anys, va provocar que es fessin alguns canvis en el resultat final. Tot i restar inacabada, dona com a resultat la façana més ampla de les catedrals catalanes, dissenyada seguint de ben prop els preceptes del Barroc italià, en el qual s'inspira directament.

            Presenta cinc cossos. A sobre de les tres portes (una per cada nau) i els dos finestrals laterals, hi ha cinc fornícules projectades per acollir escultures monumentals. Només  la central té una figura moderna de marbre de la Mare de Déu de la Cinta. Aquesta façana, tal com la podem veure avui, és més ampla que alta, a causa del fet de tenir inacabats els elements superiors, com ara les dues torres projectades; encara que hi destaca el monumental entaulament decorat amb motius vegetals d'inspiració clàssica i la policromia dels elements arquitectònics més destacats, com ara les columnes de jaspi de Tortosa (un material petri local emprat en molts edificis barrocs de la Península Ibèrica o Itàlia) o els marbres de diversos colors.

2. Reial Capella de la Mare de Déu de la Cinta. Aquesta advocació mariana té arrels medievals a través de la devoció envers la seva relíquia: una cinta lliurada, segons assenyala la tradició, per la mateixa Mare de Déu a un prevere l'any 1178. Però els trasbalsos històrics faran que no sigui fins l’any 1672 que finalment s’inicien les obres de la gran capella barroca. La construcció fou dirigida per l'arquitecte Diego Martínez, que havia participat en la construcció de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats de la ciutat de València, seguint el projecte d'un autor fins ara desconegut.

            El 1715, el pintor valencià Dionís Vidal començava la pintura de les voltes, encara que la seva mort sobtada va fer que només pogués encarregar-se del primer tram, situat a sobre del presbiteri de la capella. La resta de trams de les voltes i la cúpula foren pintats pel seu deixeble Josep Medina. El 17 d'octubre de l'any 1725, enmig d'una fastuosa festa popular als carrers de la ciutat, era oficialment inaugurada la capella amb la celebració de la primera missa al seu altar. No serà fins inicis del segle XIX que s’executarà el retaule definitiu de marbres i jaspi, encarregat el 1822 i inaugurat el 1825.

Els resultats de tots aquests esforços, de gairebé dos segles i mig d'obres, són realment magnífics: una capella de planta rectangular amb nau dividida en dos trams, creuer de braços poc profunds i capçalera rectangular.  Tots els murs estan articulats amb pilastres de jaspi de Tortosa sobre un alt basament, amb fust estriat i capitell compost. Els murs i les voltes de la capella presenten una variada decoració pictòrica: fresc a les cobertes i quadres a l'oli als dos primers trams de naus i els murs laterals del creuer. En l'espai de la capçalera trobem un complet treball escultòric de marbre blanc amb les figures de sant Pere i sant Pau acompanyant la Mare de Déu de la Cinta en el descens per lliurar el seu cíngol.

            Més enllà de la capella, a la Catedral hi ha una magnífica col·lecció de retaules de fusta barrocs, en què ressalten els dedicats al Roser, d’estil rococó, o el de sant Josep, i també es digna d’esmentar la Sagristia, de la segona meitat del segle XVIII.

3. Porta de l’Olivera. Fou obrada a inicis del segle XVIII i el seu curiós nom prové del fet que a sobre de l’arc de l’antiga porta hi va créixer una olivera borda. L’estructura de la portalada recorda molt la dels retaules d’aquella època, amb l'addició de diverses escultures: santa Càndia i sant Còrdula, als muntants, i la Mare de Déu de la Cinta amb sant Pere i sant Pau a sobre de l’entaulament.

4. Antic Hospital de la Santa Creu. Obrat durant el segle XVIII, en substitució del vell hospital medieval enderrocat a causa de les guerres, presenta una magnífica portada amb decoració escultòrica a la part superior.

5. Plaça de Sant Joan. Pren el nom per l’existència d’un convent femení de l’orde de Sant Joan de l’Hospital, conegut popularment com el monestir de la Ràpita, per haver estat inicialment ubicat en aquella població del Delta. Tot i les importants modificacions que ha patit l’edifici, cal destacar-ne l’antic claustre i la magnífica portalada de pedra, amb decoracions de rocalla, habituals a les obres del segle XVIII.

6. Carrer de Montcada. Fou una de les artèries urbanes més importants del nucli antic de Tortosa;  fins a la darrera Guerra Civil dels anys 1936-39, va arribar a tenir quatre esglésies barroques. Algunes varen patir greus desperfectes durant els anys del conflicte. En el cas de la del Seminari, va arribar a la total desaparició i la dels Dolors només conserva algunes parts (restes de la portada i de les capelles laterals), actualment integrades en una plaça.

7. Antic convent de la Puríssima Concepció Victòria. Aquest cenobi fou fundat a mitjans del segle XVII pel bisbe italià  Battista Veschi, nomenat prelat de Tortosa durant els convulsos anys de la Guerra dels Segadors. A partir de l’any 1652, s’hi va emprendre una ampliació del primer cenobi i el resultat d’aquest és un de les millors mostres d'església barroca del segle XVII del sud de Catalunya, amb algunes peces d’art importades des d'Itàlia.

Hi podem destacar la imatge del Crist, una figura amb molta devoció a la ciutat; sabem que fou esculpit pel frare franciscà Humile da Petralia, que la tallà l’any 1635 a Palerm. L'esforç de l'escultor es va concentrar bàsicament en la representació de la crucifixió, a la qual donà un tractament de gran verisme, patetisme i força espiritual, propi de la contrareforma. Per tant, ens trobem davant d'una de les millors mostres d'escultura religiosa barroca italiana a Catalunya.

Pel que fa al retaule major de pedra (peça única a Catalunya), fou obrat possiblement a Gènova, amb marbres de diversos orígens i colors que conformen una monumental estructura arquitectònica classicista. A la base del retaule trobem ben visibles les armes del bisbe fundador. A una capella lateral de l’església, i també obrada amb marbres, hi ha la tomba del bisbe fundador. Finalment, en els murs laterals del presbiteri, hi ha dos grans quadres a l'oli que representen l'Adoració dels Pastors i la dels Reis Mags, ambdós sorgits dels tallers pictòrics napolitans de mitjans segle XVII. En destaca el segon com a còpia d’un  quadre d’Artemisia Gentileschi, l’original del qual es troba a la catedral de Pozzuoli.

8. Antiga església de Sant Antoni. Bastida a mitjans del segle XVII, era la seu de la Confraria de Pagesos de la ciutat. Va patir greus desperfectes durant la darrera Guerra Civil. El 2011 l’interior va tenir una radical transformació per convertir-se en un centre museogràfic dedicat a la Setmana Santa de Tortosa.

En aquest espai es mostren els 11 passos processionals i diversos elements vinculats a les processons i les confraries.

Aquesta festivitat religiosa té a la ciutat unes característiques pròpies que la fan singular respecte a altres llocs de Catalunya. Així, per exemple, la processó més multitudinària és la del Diumenge de Rams, en què desfilen tots els passos de les diverses confraries, algunes amb segles d’existència, com la dels Pagesos, la de la Puríssima Sang o la dels Dolors. També cal destacar l’emotiva processó del Silenci, del Dijous Sant al vespre, o la del Sant Enterrament, del Divendres Sant.

9. Església de Sant Blai. Inicialment, era el temple del monestir de frares trinitaris. Tot i les importants destruccions que va patir durant la darrera Guerra Civil, encara conserva en bon estat la façana, amb una portalada de de pedra bastida, segons esmenta la inscripció, a finals del segle XVIII (any 1784), cosa que pot explicar les seves clares línies neoclàssiques.

Joan-Hilari MUÑOZ SEBASTIÀ