Capella Reial de la Mare de Déu de la Cinta. Aquesta advocació mariana té arrels medievals a través de la devoció a la seva relíquia: una cinta lliurada, segons la tradició, per la mateixa Mare de Déu a un sacerdot l’any 1178. Però les vicissituds històriques van fer que no fos fins al 1672 que s’iniciaren les obres de la gran capella barroca. La construcció va ser dirigida per l’arquitecte Diego Martínez, que havia participat en la construcció de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats a la ciutat de València, seguint el projecte d’un autor fins aleshores desconegut.
L’any 1715, el pintor valencià Dionís Vidal començà a pintar les voltes, però la seva mort sobtada va fer que només pogués ocupar-se de la primera secció, situada sobre el presbiteri de la capella. La resta de trams de les voltes i la cúpula van ser pintats pel seu deixeble Josep Medina. El 17 d’octubre de 1725, enmig d’una gran festa popular als carrers de la ciutat, s’inaugurà oficialment la capella amb la celebració de la primera missa a l’altar. No va ser fins a principis del segle XIX quan s’hi col·locà el darrer retaule de marbre i jaspi, encarregat el 1822 i inaugurat el 1825.
El resultat de tots aquests esforços, gairebé dos segles i mig d’obres, és realment magnífic: una capella rectangular amb una nau dividida en dues seccions, una creu amb braços poc profunds i un capçal rectangular. Tots els murs estan articulats amb pilastres de jaspi de Tortosa sobre una base alta, amb fust estriat i capitell compost. Les parets i voltes de la capella presenten una variada decoració pictòrica: frescos a les voltes i olis als dos primers trams de nau i a les parets laterals del creuer. A l'espai del capçal hi trobem una obra escultòrica completa de marbre blanc amb les figures de Sant Pere i Sant Pau acompanyant la Mare de Déu de la Cinta en el seu descens per lliurar el cíngol.
Més enllà de la capella, dins la catedral hi ha una magnífica col·lecció de retaules barrocs de fusta, destacant els dedicats al Roser, d’estil rococó, o el de Sant Josep, i també cal esmentar la sagristia, de la segona meitat del segle XVIII.